Cuentos cruentos

Resulta una alegoria magnífica anar a gaudir del teatre un dimarts al vespre en un espai abans recorregut per carros metàl·lics i vorejats per prestatges amb fruites, conserves i productes de neteja i es que el Versus Teatre, al carrer Castillejos 179, es converteix en un far cultural enmig d'aquest oceà que és la situació que pateixen les arts escèniques en l'actualitat. Un supermercat reconvertit en sala d'espectacles. Fabulós.

Però una carta de presentació tan bona com aquesta no assegura necessàriament unes instal·lacions i una programació de qualitat.

Vaig anar-hi a cegues, sense saber on ni què anava a veure, probablement la forma més pura de gaudir el teatre (i qualsevol activitat), així que la sorpresa va ser molt agradable quan vaig descobrir un espai sense escenari, tan sols una sala envoltada de cadires una de les quals ocuparia el meu cul; el destí i la voluntat del meu acompanyant van decidir que fos al davant de tot i just enmig. Fantàstic.

Quatre dones vestides de negre, amb mitges ratllades i maquillatge sinistre afinen els seus instruments al recó dret: dos violins, una viola i un violoncel. El silenci va prenent possessió de l'estada lentament mentre l'auditori va buscant el seu seient, tot i això el so que desprenen les cordes impedeixen que ho envaeixi tot. Els llums s'apaguen suaument al temps que tres veus, dues masculines i una femenina, fan una cantinella sincopada. L'obra comença.

Una desena de relats es succeeixen conduint l'espectador per entre les emocions més primàries; del riure al fàstic, de la ira a la vergonya, de la repulsa al riure altre cop, i tot amb una ferma intenció: la de moralitzar. El principi naïf genera un ambient tranquil i distès que ràpidament acaba fet miques en veure la cara de l'horror. La proximitat física del públic amb l'artista afavoreix la conexió amb allò que canten, que expliquen.

Si les veus dels tres actors (Mariona Ginès, Albert Bolea i Joan Rigat) són precioses la interpretació no queda enrera, sense oblidar l'acompanyament meravellós que suposa el quartet de corda i les seves peces musicals (Rebecca Macauley, Kirsten Tinkler, Naomi Wedman, Sandrine Robilliard). Una posada en escena minimalista que no distreu l'atenció d'allò que realment ho requereix, un text (Dino Lanti) originial i captivador, una direcció que es dedueix neta i acurada i una relació entre tots els qui apareixen en escena que es tradueix en moments molt i molt divertits.

En resum, si teniu l'oportunitat de veure-la us la recomano.

Salut i a reveure.

El secret de l'eternitat...

... es troba en la mutabilitat.



Metamorfosi, evolució, transformació, canvi.
Mots que produeixen, com a poc, un calfred que capgira el nostre nord glaçant l'alè alhora que una onada d'excitació envaeix la pell. Malgrat trobar-nos enquistats en una societat, o un instant generacional de llarga durada, que anteposa la fita al procès, que desdibuixa l'esforç, que potencia l'individualisme patològic i que reprimeix qualsevol temptativa de desmarca-se de les pautes establertes l'instint crida i esgarrapa fins a fer-nos escoltar el que realment precisem. Rendim compliment al criteri aliè sense ser conscients de que no tan sols vestim els shorts de temporada, tambè raonem els veredictes de moda.

"Res és per sempre" és una asseveració recurrent que ha acabat formant part de l'ideari comú amb un senzill exercici basat en la repetició i que poca gent es qüestiona. Certament l'infinit és un concepte complex que fora de l'àmbit de les ciències té poca utilitat (excepte en la seva vessant més abstracte) però si observem el nostre entorn, si més que analitzar-lo l'integrem, és fàcil adonar-se de l'existència de l'eternitat.

És cert envers la nostre finitud. 

I és a partir d'aquest instant que podem treballar la immortalitat de la realitat. Les possibilitats de supervivència d'una espècie són directament proporcionals a la seva capacitat d'adaptació, axioma fàcilment extrapolable a molts aspectes de la nostre vida, així que anirem directament cap a les relacions.

L'Enciclopècia Catalana, edició del juliol del 2002, defineix la relació com a lligam de coneixença, tracte, interès mutu, etc, entre dues o més persones o grups socials o entre una o més persones i un o diversos grups socials. Aquest lligam és diferent segons amb qui ens relacionem, les expectatives, l'entorn, els sentiments i les circumstàncies que ens envolten. Sigui quin sigui l'inici la seva perdurabilitat resideix en la disposició a crèixer. L'èsser humà no gestiona correctament l'estancament, al menys aquesta és la meva percepció personal i forana, de manera que en aquest punt convergeixen l'aprenentatge i la natura. El primer ens recorda tots els contractes socials que hem acceptat, les dinàmiques col·lectives i les conductes grupals. La segona ens escup la veritat fent-nos saber que d'ella no podem escapar.
Garantir la longevitat d'un vincle suposa generar noves sensacions, crear records, compartir temps i espai, però el més important és voler viure, usar aquesta (re)unió i no pas conservar-la en un armari. Tot sovint el nostre context és una ampolla de vi esperant en la foscor d'un celler el moment en que ja no pugui revalorar-se més.

Malgrat tot cal comprendre que el fragment que es troba sota el nostre control és molt petit, ínfim, i la nostre voluntat mai serà suficient, per si mateixa, d'assegurar la preservació de dita associació. 
Sempre ens quedarà la comunicació.

Salut i a reveure.

Polièdrica

"Sis dones damunt l'escenari s'esperen inmòbils a que la foscor sotmeti l'espectador. Tan sols vestides amb roba interior copsen la curiositat en un núvol d'incertesa. Un murmuri sacseja l'enteniment. Un batec vidriós tremola. L'obra comença."

Polièdrica és un espectacle d'una composició elaborada, dinàmica i molt ben cuidada. Enèrgica sense ser brusca. La dansa, la veu i música en directe, el text apassionat i intencionat, el moviment dels elements aparentment decoratius i la delirant interpretació de les actrius ens endinsa en la feminitat ben entesa.

Fàcilment interpretable com a una crítica al patriarcat i a la societat actual, desde una estètica que recorda a La casa de Bernarda Alba, la Isabel, la Violeta, la Candela, l'Amanda i l'Emmanuelle mostren l'essència de la dona. Un recorregut emocionant (i emocional) per l'amor, la por, el dolor, la mort, la bojeria, els somnis, l'amistat, la passió, l'art i tot desde la perspectiva d'elles, nosaltres.
És impossible no trobar-se reflectida en cada una de les dones que allí s'obren en canal i deixen les vísceres a la vista de l'espectador.

Una visió de la complexitat de l'esperit femení, dels obstacles imposats i de la relació amb el món que l'envolta sense ser moralista ni dogmàtica. Recomanable a tot home que vulgui conèixer el laberint que és la ment de la dona i a tota dona que vulgui fer un exercici, transparent, d'autoreflexió.

A mi m'ha remogut, m'ha fet plorar i m'ha fet riure, m'ha deixat sense alè, m'ha transportat, m'ha fet dansar de la pau a la violència, de l'amor a l'odi. I es que la dona quan estima s'entrega tota ella, es desprèn de la pell i de l'ànima, es buida oblidant-se de sí mateixa. Tanmateix, potser degut a això, quan odia pot ser l'èsser més cruel sota el cel.

Salut i a reveure.

Els Dolents (Shakespeare's villains)

L'Ateneu de Cerdanyola no deixa de sorprendre'm. Farà unes setmanes vaig agafar del Padró Solanet el programa de teatre de gener a juny i en obrir-lo gairebé ploro de l'emoció en veure que venia el gran Manel Barceló a representar Els Dolents.

Whatsapp converse:

- T'agrada Shakespeare?
- Depén de la salsa amb que l'acompanyis... 

Ja tenia company per a gaudir d'un divendres teiatreru.

Desprès de fer un mos a la cafeteria de l'Ateneu (i més que n'haguèssim fet si la cambrera s'haguès deixat) vem cercar els nostres seients sense saber què ens oferiria aquell fosc escenari a la sala mig buida, cosa que encara ara no entenc amb un preu de dotze euros l'entrada i un actor com en Manel Barceló passejant-s'hi.

Desde el moment en que apareix en escena amb la única il·luminació de les flames que brollen de les mans i que xiuxiuegen davant les faccions de Iago t'atrapa sense permetre't que parpallegis, entre el riure i l'admiració, l'èxtasi i l'horror. És una hora i quaranta minuts d'una intensitat que et devora. Vols ser Gertrudis i acceptar el verí rancorós de Hamlet, rebre el manament de trobar els pensaments per a Oberon, presenciar el tracte entre Shylock i Antonio.

El text és brillant. La interpretació és magnífica. En Berkoff, ajudat pel Barceló, et submergeix en les vísceres d'en Shakespeare i la passió per a que els seus malvats fossin compresos i, en certa manera, disculpats (tan sols en part). Quina forma magistral de mostrar que l'amor ha estat i segueix sent el motor de la humanitat, la tinença i la mancança del mateix ha generat guerres, ha fet vessar sang i, tanmateix, ha creat bellesa i ha elevat l'esperit per damunt de la immundícia.

I un cop et descobreixes davant d'un públic brut de finals del segle XVI fent un accent irlandès per a un personatge que ha rajat hores abans de la ploma d'en William i vibrant amb el pentàmetre iàmbic tot despareix i els vilans s'acomiaden rera un foc centellejant.

Però llavors, quan les mans i els braços et fan mal de tant aplaudir, en Manel et diu que no cal que marxis, que a la sala d'exposicions del costat tindrà lloc un col·loqui. 

La una de la matinada s'apropava de tornada a casa mentre encara ressonaven al meu pit les seves paraules:

"La paraula es troba lligada al cos. Quan diem t'estimo fa un recorregut que passa per la zona afectiva i fa que tremoli tot plegat, i com més sentiment hi posem en dir-ho més tremola."

Si teniu l'oportunitat de gaudir, absorbir aquest espectacle... feu-ho!!

Salut i a reveure.

Quan l'amor ja no és bon negoci

Em seria molt fàcil excusar-nos en la velocitat que emmudeix l'ahir, en la generació kleenex que afecta un duet de dècades, en la crisi de valors que sembla esdevenir d'un capitalisme ancorat a les entranyes, en els canvis dogmàtics a la nostre societat, però en realitat seria palla i ens perdriem l'essència, aquesta sort d'ambrosia aparentment prescindible.

Quina dicotomia aquesta entre el cor i la raó, un clixé ja anacrònic i aburrit. Tot i així no té intenció de desaparèixer.

A en Marc li ha arribat aquest moment, s'asseu a la vora de la banyera amb la cara amagada rera les mans. La seva olor encara hi romàn. Probablement hagi passat totes i cadascuna de les fases del dol, barrejades i d'intensitats diverses, i ja no li queda res a dins, esgotament i prou. Sempre ha cregut, i en certa manera segueix sent fidel a aquest pensament, que l'amor ho pot tot, però comença a interioritzar que no ho és sempre, que no ho és suficient, que no ho és per a tothom. La seva ment contable no evita calcular el temps invertit, a la columna verda, l'esforç, a la blava, i els diners, a la vermella, i tot plegat amb la esvaïda pretensió d'aturar aquell malson diari. Ara ho ha de posar tot en ordre, saldar els comptes pendents, tornar allò prestat... i escriure les cartes que deixava per l'endemà. Ha tornat enrera una dotzena de vegades, rellegint el que va dir, analitzant el que va fer, elucubrant el que podría haver estat i buscant quina o quines han estat les seves errades. No ha servit de gaire, certament. S'observa les canes al mirall, a ella li encanten o li encantaven, ja no ho té clar. L'assalten cent imatges, en especial la darrera nit que van passar junts, en aquell hotel de polígon. La ment és cruel, decideix evocar records en aquell instant, i no pot deixar d'olorar-la, muntant-lo com a un cavall, rient com una nena amb aquells ulls que tot ho saben però res no diuen. Surt del lavabo i s'endinsa en la fredor de la cambra assèptica, ara ja poc més pot fer-hi.

Vet aquí que el comiat es fa present, sense acceptar que ho és, donant-li una pàtina d'alegoria que no ho fa pas més digerible, però sí més estètic. I és que de vegades l'amor, sigui quin sigui, deixa de ser un bon negoci i es converteix en un llast. No parlo de l'amor de l'altri, parlo del propi, aquell que ens neix lliure i apassionat. Però no desapareix, s'asseca com les flors que de petita amagaves entre els fulls d'una llibreta, i és passat un temps quan es pot col·locar al collage que penja damunt de la capçalera del llit. Llavors observes el ventall cromàtic i somrius, al cap i a la fi són petits fragments de tu.

I hi tornes. Sempre hi tornes.

En la salut, en l'enfermetat i en la incoherència

Els dies passen engreixant la setmana fins a rebentar-la del tot al arribar el cap de setmana. I ens sembla que tot és insípid, sense una flaire especial ja que la jornada laboral envaeix gran part del temps que disposem per a nosaltres i per als altres, però en realitat no és així. Probablement cada dia ens vingui oferit un moment, quelcom, un tret diferencial que l'allunya de l'anterior.

Avuí he parlat per telèfon amb una coneguda de la que feia temps que no sabia res. Entre riures i conyes s'ha filtrat la pregunta obligada en tota conversa tot bé? cap novetat? i sense gaire parafernalia m'ha dit si, m'he divorciat. Tot just feia un parell d'anys que s'havia casat. La seva reflexió m'ha sorprès:

Mira que jo sempre he criticat aquestes parelles que, desprès d'anys d'estar plegats, decideixen casar-se i es divorcien al cap de quatre dies, però no tenia més opcions. Tal i com ens vam casar va començar a pressionar-me per a que deixès la feina, em qüestionava l'amabilitat amb que tracto els clients dient que m'excedeixo i volia que no tinguès tanta vida social amb les meves amistats. I al final, desprès d'intentar parlar, raonar, explicar, no he vist cap altre sortida.

Em resulta tan estrany tot plegat... Les etiquetes, certament, ens condicionen, no hi ha discussió al respecte. Però en aquest cas em pregunto si ell va estar retenint-se els anys de festeig, al signar un paper va aparèixer el varó possessiu?, quelcom que et lliga més et fa sentir més por? o en tot cas més dret a sotmetre a l'altri?

Ens envolta una realitat tan saturada d'informació que la única sortida possible sembla ser la d'envasar-ho tot al buit col·locant un rètol resumint el que allí hi ha per a així no perdre cap de les meravelles que se'ns podrien escapar si dediquem massa temps a treure les nostres pròpies conclusions. I es que de temps no en disposem gaire, diuen. Però sabem que aquesta no és una sol·lució, ens sotmet més i més al frenesí i ho estandaritza tot. A mi, personalment, m'esgota tanta uniformitat. I ens deixem esclavitzar, ens clavem a la carn les manilles sense gaire pietat pensant que és el millor.

Permeteu-me un petit exercici, a veure què tal surt. Voldria analitzar els tipus de relació que existeixen (sempre envers el sexe, ja que algú va dir que és el que diferencia l'amistat de la resta):

- Sexe esporàdic: No tinc gaire en comú amb tu i vull compartir llit i gemec.

- Amics amb dret a frec: M'agrada la teva conversa, fer coses amb tu, i compartir llit i gemec.

- Parella: M'agrades tu, les teves circunstàncies són similars a les meves, veig llum al final del túnel, ah! i vull compartir llit i gemec

- Matrimoni: Quina quotidianitat la nostre, els volvos són molt segurs i aburrits, aquesta nit vull acabar-me el llibre, ja si de cas demà compartim llit i gemec.

No tan sols són definicions absurdes, tambè són falses. Però voldria incidir en un detall, i és que, en realitat, hi ha tantes versions com unions de persones. Sóc conscient de l'equilibri que proporciona saber quin terreny trepitjes, jo mateixa sóc esclava dels meus punts cecs, però el contracte estàndard ha de servir de guia, no pas per clonar-lo i que ens amotllem a ell. Ha de ser al contrari!

De la mateixa manera que no podriem decidir-nos per un sol estil musical, per un tipus de menjar, per un gènere literari, perque som complexos, no hem d'exigir-nos a nosaltres mateixos tancar-nos dins un esquema dibuixat per algú altre.

En Punset ho anomena estrès per abandonament, és una realitat feridora i amb tendències megalòmenes. Tan humà tot plegat... qui no patiria davant la possibilitat de sentir la buidor de la llunyania de la pell que ens comprèn en el silenci? Però... tot s'hi val?

I què sé jo de l'amor?

Sóc una persona donada a estimar, de forma força gratuíta i sense gaire límits, desde ben petita. De fet corren històries pel record de familiars i coneguts al respecte, però no cal fer llenya de l'arbre caigut. Sigui com sigui crec que vaig entendre, de l'única forma que es pot entendre quelcom: absorbint-ho i interioritzant-ho fins a que ja és impossible distingir si allò és pell o tatuatge, el que realment era estimar a algú quan vaig començar a viure la maternitat. Dic començar perque no us enganyeu, cada dia que passa es viu de manera diferent a l'anterior, d'inmutable res de res.

Aparentment això no és cap problema, hom diria que tot el contrari ja que assoleixes un coneixement emocional que va més enllà de l'amor al que estem habituats, en especial en aquesta societat en que el terme implica possessió i por. Però per tots és sabut que vivim en un món de mil colors i mil sabors, les coses no poden, ni han de, ser tan senzilles. Estimar quan ets conscient que, ara sí, moriries i mataries per algú, tinta la realitat d'un vermell que treu l'alè. La intensitat ho envaeix tot i et sorprens a tu mateixa cridant vora els cotxes que superen els 120 quilòmetres per hora enmig de l'AP7, direcció Girona, a les cinc de la matinada. Comprens que l'amor és tan sols això, amor.

I si abans erets capaç de dir als teus companys de classe que te'ls estimaves, inclosos els teus professors (encara recordo la cara del Pau quan, perduts per Terol o a meitat d'un trec, i davant d'un pendent del 45%, li ho vaig dir), d'abraçar a un noi a qui veus per segon cop xafant-lo contra la teva panxota de 7 mesos, d'enamorar-te d'una companya de feina i/o de connectar amb algú en una tarde i descubrir que aquest fil, bilateral, segueix existint anys desprès, un cop superada aquesta pantalla t'espera una de plataformes "asquerosamente dulce" en la que no pots evitar verbalitzar constantment el que sents, en especial si ets conscient de la volatilitat de tot plegat i de la vida en particular i, què cony, de repartir allò que pot enquistar-se al pit. Això si, no dubteu en que en un entorn marcadament patriarcal i quadriculat com el que ens envolta la reflexió frívola de gran part de l'exterior és simple i d'una originalitat desbordant: You are a whore.

Com (de)mostrar que l'amor no entén de cotilles ni de manilles (fora del dormitori)? I per a què? Al cap i a la fi som un cúmul d'interpretacions subjectives del que ens envolta. Però tu opina que alguna cosa queda.

Hi ha qui viu en una implosió constant, un degoteig astut que ofega l'ànima. Hi ha qui viu en una explosió salvatge, vessant esquinçalls de pell a les voreres. Tot és creure o no en la regeneració i estar disposat a exposar-se.

De totes formes no m'heu de fer cas, què sé jo de l'amor? El mateix que vosaltres, potser menys. Però si se'm permet una petita reflexió: ofereix-lo si et neix, pidola'l si el necessites, regala'l si te'n sobra, agafa'l si et conviden, guarda'l si fa mal, desfes-te'n si ha mort, i viu-lo. Sempre.

De cap a l'anti-karaoke

Arriba un dijous al vespre i no saps què fotre. A l'endemà curres, però les aromes del divendres a la nit, probablement amb notes de gin i/o de cervesa, et fan salivejar visualitzant tot l'estrès que pixaràs al lavabo cutre d'un bar qualsevol de la ciutat, no pots dormir.
Agafa el mòbil, si no el tens ja a la mà que m'estranyaria, i truca a la comparsa més cachonda, boja i que en ocasions t'ha fet dir coses del tipus "no el/la conec de res" i aneu al Apolo a fer el gamberro.
Si et refies de les fotos que hi tenen penjades a la web o al facebook pensaràs que és una anada d'olla d'aquelles que desitges que acabi en orgía (si, tu tambè ho has pensat alguna vegada) i veure a la gran Rachel Arieff "dándolo todo" no et fa percebre cap altre opció. Doncs el cert és que un cop hi entres... d'acord, no és el mateix, lluny d'assemblar-se als minuts anteriors a que les portis del Corte Inglés s'obrin el primer dia de rebaixes, o en el seu defecte segons abans d'obrir-se les portes d'un concert del Justin Bieber (believeeeeeeeeeeers dels collons, escolteu Led Zeppelin!), el decorat que et trobes és el de 4 o 5 dotzenes de persones, la meitat guiris amb certa graduació etílica, un o dos individus cridant damunt de l'escenari, bona música, ho he de reconèixer, i una barra amb cambrers secos como la mojama. Però passada una estona i amb la mentalitat i l'esperit obert gaudeixes dels shurikens de pa bimbo, del bateig del meu amic Jack (why not?) i, especialment, del Oscarzombie interpretant el Toxicity de System of a Down que et fa cridar fins a perdre el coneixement, saltar oblidant que portes botins amb talons i sentir un plaer que difícilment es pot descriure. I qui diu ell diu molts altres que es tornen bèsties a un metre d'alçada. Així que te'n vas al racó i escrius nerviosa, decidida i marejada Queer de Garbage o Woman de Wolfmother. T'apropes als tècnics de so, I supose, i te'ls mires amb ulls de vedella, i ells, despiadats i amb ulls d'inquisidors, et fan un senyal amb el cap anuncian-te el que no vols saber: la llista s'ha tancat.

NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Perque resulta que tanquen a la una. A la una!!!! WTF!!! Vull un A.K. fins a les 06:00 del matí!! És clar que tenint en compte com surten alguns persons a la una millor no allargar-ho gaire més.

Però això no quedarà així. Arribarà un altre dijous, el divendres m'haurè d'aixecar a les cinc del matí per anar a currar, però em tornaré a posar els leggins quesemblendecuirperònohosóncosaqueal'estiuagrairèperòaraal'hivernésunaputada, els botins, em maquillaré i aniré disposada a revolcar-me per aquell escenari fent la versió més meva, sense treure'm a la Shirley Manson del cap, de queer que pugui, si alguna vegada m'aprenc la lletra del tot.

De manera que us espera una crónica del que esdevindrà. I recordeu, s'ha d'alimentar l'ànima de tant en tant.

Una abraçada i a reveure!

This is... RED DOMINO!

Si pensaveu que aquest blog aniria tan sols de coses per fer amb nens aneu errats, jajajajaja. Com tot en aquesta vida la maternitat ocupa un espai important del temps, però hi ha vida més enllà. Avuí us parlaré d'un projecte musical força interessant i que, amb sort i dedicació, en sentireu a parlar per altres canals.

Aquesta formació, amb un estil obert, combina temes clàssics del rock com ara Hey Joe del grandíssim Jimi Hendrix i White Room de Cream amb una versió del Fly me to the moon del Sinatra, d'altres de Love of lesbian i temes propis de la banda. Els Red Domino son el Roger, guitarra i veu, el David, baix i veu, la Laia, teclat i veu, i l'Hèctor, bateria.

Ahir vaig anar a veure'ls en concert. Degut a que era dijous no hi havia molta gent però això va donar lloc a que l'ambient fos recollit, familiar i distès. Quan un grup s'ho passa de conya damunt de l'escenari el públic ho agraïm, més que res perque es contagia, i ahir al vespre va ser un d'aquests moments. El so cada cop és més net, més valent (ahir el White room va ser brutal) i veure als components riure i fent conyes és, sincerament, envejable. Però d'enveja d'aquesta de voler estar tu tambè allà damunt, jajaja.

El 16 de febrer toquen a Cerdanyola, al Heaven & Hell, jo de vosaltres no me'ls perdria ;). No és fàcil trobar bona música amb entrada gratuíta.

Una abraçada i a reveure!

FB: https://www.facebook.com/pages/Red-Domino/289677714414673?ref=ts&fref=ts

Mas Giralt i respirar aire

Fa uns quants anys vaig tenir l'oportunitat de convertir-me en guia eqüestre passant nou mesos en companyia de persones meravelloses i d'uns cavalls més que fantàstics a l'ECAE (ara desmantellada i vès a saber on ha anat a parar). Per motius diversos vaig deixar aquest món de manera professional i, un cop vaig tenir al meu fill, encara m'hi vaig allunyar més, la manca de temps és el que té.
Doncs bé, farà cosa d'unes setmanes vaig demanar a una amiga i companya d'alegries tataneres que em recomanés una hípica o un mas on poder fer una bona ruta a cavall per la muntanya i, a més, sota la premisa de saber que la filosofia del centre sigui similar a la meva/nostre, és a dir, cavalls ben treballats, ben alimentats, tractats a l'estil doma natural, etc. I l'Aleida, que és com es diu aquesta noia, em va dir: tinc una amiga, la Cristina, que ha muntat el seu propi espai i segur que t'encantaria, és diu Mas Giralt.
La idea principal era anar-hi amb el meu company però al final hi vaig anar sola, cosa que ja em va anar bé perque vaig fer un retrobament intens (dues hores de passeig amb estones de trot, aixecat i assegut) i la Irina i jo, la guia, ens vem passar l'estona xerrant i teoritzant sobre el món i la societat. Tot plegat molt instructiu.

L'entorn és encantador. A la vora d'Olivella però dins el terme municipal de Sant Pere de Ribes, s'hi ha d'anar en cotxe, es troba aquest mas al que, si hi vas, un quartet de gossos et rebràn entre lladrucs i babes. Allí coneixeràs la Cristina, la mestressa, i la Irina, la guia, dues dones molt simpàtiques i alegres. Els cavalls, que viuen en semi llibertat i a estones al box, tenen un aspecte envejós malgrat que molts d'ells provenen de les portes de l'infern, o el que és el mateix, de l'escorxador. L'hort i la petita granja ja et farà saber que estàs en un lloc molt especial on la prioritat no és enriquir-se de la suor dels animals. Els més petits gaudiràn com mai en veure la Xasca, la porqueta vietnamita, les cabretes i ovelles, les gallines, els ànecs, la iguana (si, tambè), el ruc i el poni.

Així que ja ho sabeu, si teniu un cap de setmana lliure i ganes de gaudir aquesta realitat, animeu-vos a anar-hi!!

Una abraçada i a reveure!

FB: https://www.facebook.com/masden.giraltactiu

Compartint "instants"

Farà cosa d'uns mesos van venir a Cerdanyola del Vallès una companyia, de fet és una col.laboració de dues, a presentar el seu espectacle "Per un instant". Així que el meu fill i jo ens vem preparar el matí de dissabte per gaudir d'una mica de teatre, tot i que tampoc tenia molt clar què anavem a veure exactament. Us he de confessar la meva sorpresa, primer de tot, en veure el decorat de l'escenari. Traspuava tendresa i màgia. Un seguit de retalls de roba, un baix, una elèctrica, una acústica i un caixó (crec que es diu així) que anunciaven quelcom més interessant que l'esperat, tot plegat molt evocador. Però el que va venir desprès va fer les delicies de tot el públic allí present.

La tresca i la verdesca  juntament amb la Xirriquiteula ofereixen un món de sensacions, música que agrada a petits i a grans i un bitllet a un univers que no ha d'envejar res al d'en Lewis Carroll.

Si teniu la oportunitat us recomano que hi aneu i que gaudiu del que aquests artistes ofereixen (encara estàn de gira) i us convertiu en equilibrista, en puça i, fins i tot, en tren de fusta i mirall.

Una abraçada i a reveure!

FB:
https://www.facebook.com/Latrescailaverdesca
https://www.facebook.com/xirriquiteula?fref=ts

Presentació

Hola a tothom i sigueu benvinguts/des al meu blog. El meu nom és Iris i aquest espai no té cap altre pretensió que la de compartir amb vosaltres anècdotes, experències, sensacions i emocions que he gaudit en el passat o, especialment, en aquest instant.

Dit això tan sols desitjar-vos que aquesta modesta "guia" us faci somriure en algún moment.

A reveure!