Els Dolents (Shakespeare's villains)

L'Ateneu de Cerdanyola no deixa de sorprendre'm. Farà unes setmanes vaig agafar del Padró Solanet el programa de teatre de gener a juny i en obrir-lo gairebé ploro de l'emoció en veure que venia el gran Manel Barceló a representar Els Dolents.

Whatsapp converse:

- T'agrada Shakespeare?
- Depén de la salsa amb que l'acompanyis... 

Ja tenia company per a gaudir d'un divendres teiatreru.

Desprès de fer un mos a la cafeteria de l'Ateneu (i més que n'haguèssim fet si la cambrera s'haguès deixat) vem cercar els nostres seients sense saber què ens oferiria aquell fosc escenari a la sala mig buida, cosa que encara ara no entenc amb un preu de dotze euros l'entrada i un actor com en Manel Barceló passejant-s'hi.

Desde el moment en que apareix en escena amb la única il·luminació de les flames que brollen de les mans i que xiuxiuegen davant les faccions de Iago t'atrapa sense permetre't que parpallegis, entre el riure i l'admiració, l'èxtasi i l'horror. És una hora i quaranta minuts d'una intensitat que et devora. Vols ser Gertrudis i acceptar el verí rancorós de Hamlet, rebre el manament de trobar els pensaments per a Oberon, presenciar el tracte entre Shylock i Antonio.

El text és brillant. La interpretació és magnífica. En Berkoff, ajudat pel Barceló, et submergeix en les vísceres d'en Shakespeare i la passió per a que els seus malvats fossin compresos i, en certa manera, disculpats (tan sols en part). Quina forma magistral de mostrar que l'amor ha estat i segueix sent el motor de la humanitat, la tinença i la mancança del mateix ha generat guerres, ha fet vessar sang i, tanmateix, ha creat bellesa i ha elevat l'esperit per damunt de la immundícia.

I un cop et descobreixes davant d'un públic brut de finals del segle XVI fent un accent irlandès per a un personatge que ha rajat hores abans de la ploma d'en William i vibrant amb el pentàmetre iàmbic tot despareix i els vilans s'acomiaden rera un foc centellejant.

Però llavors, quan les mans i els braços et fan mal de tant aplaudir, en Manel et diu que no cal que marxis, que a la sala d'exposicions del costat tindrà lloc un col·loqui. 

La una de la matinada s'apropava de tornada a casa mentre encara ressonaven al meu pit les seves paraules:

"La paraula es troba lligada al cos. Quan diem t'estimo fa un recorregut que passa per la zona afectiva i fa que tremoli tot plegat, i com més sentiment hi posem en dir-ho més tremola."

Si teniu l'oportunitat de gaudir, absorbir aquest espectacle... feu-ho!!

Salut i a reveure.

Quan l'amor ja no és bon negoci

Em seria molt fàcil excusar-nos en la velocitat que emmudeix l'ahir, en la generació kleenex que afecta un duet de dècades, en la crisi de valors que sembla esdevenir d'un capitalisme ancorat a les entranyes, en els canvis dogmàtics a la nostre societat, però en realitat seria palla i ens perdriem l'essència, aquesta sort d'ambrosia aparentment prescindible.

Quina dicotomia aquesta entre el cor i la raó, un clixé ja anacrònic i aburrit. Tot i així no té intenció de desaparèixer.

A en Marc li ha arribat aquest moment, s'asseu a la vora de la banyera amb la cara amagada rera les mans. La seva olor encara hi romàn. Probablement hagi passat totes i cadascuna de les fases del dol, barrejades i d'intensitats diverses, i ja no li queda res a dins, esgotament i prou. Sempre ha cregut, i en certa manera segueix sent fidel a aquest pensament, que l'amor ho pot tot, però comença a interioritzar que no ho és sempre, que no ho és suficient, que no ho és per a tothom. La seva ment contable no evita calcular el temps invertit, a la columna verda, l'esforç, a la blava, i els diners, a la vermella, i tot plegat amb la esvaïda pretensió d'aturar aquell malson diari. Ara ho ha de posar tot en ordre, saldar els comptes pendents, tornar allò prestat... i escriure les cartes que deixava per l'endemà. Ha tornat enrera una dotzena de vegades, rellegint el que va dir, analitzant el que va fer, elucubrant el que podría haver estat i buscant quina o quines han estat les seves errades. No ha servit de gaire, certament. S'observa les canes al mirall, a ella li encanten o li encantaven, ja no ho té clar. L'assalten cent imatges, en especial la darrera nit que van passar junts, en aquell hotel de polígon. La ment és cruel, decideix evocar records en aquell instant, i no pot deixar d'olorar-la, muntant-lo com a un cavall, rient com una nena amb aquells ulls que tot ho saben però res no diuen. Surt del lavabo i s'endinsa en la fredor de la cambra assèptica, ara ja poc més pot fer-hi.

Vet aquí que el comiat es fa present, sense acceptar que ho és, donant-li una pàtina d'alegoria que no ho fa pas més digerible, però sí més estètic. I és que de vegades l'amor, sigui quin sigui, deixa de ser un bon negoci i es converteix en un llast. No parlo de l'amor de l'altri, parlo del propi, aquell que ens neix lliure i apassionat. Però no desapareix, s'asseca com les flors que de petita amagaves entre els fulls d'una llibreta, i és passat un temps quan es pot col·locar al collage que penja damunt de la capçalera del llit. Llavors observes el ventall cromàtic i somrius, al cap i a la fi són petits fragments de tu.

I hi tornes. Sempre hi tornes.