I què sé jo de l'amor?

Sóc una persona donada a estimar, de forma força gratuíta i sense gaire límits, desde ben petita. De fet corren històries pel record de familiars i coneguts al respecte, però no cal fer llenya de l'arbre caigut. Sigui com sigui crec que vaig entendre, de l'única forma que es pot entendre quelcom: absorbint-ho i interioritzant-ho fins a que ja és impossible distingir si allò és pell o tatuatge, el que realment era estimar a algú quan vaig començar a viure la maternitat. Dic començar perque no us enganyeu, cada dia que passa es viu de manera diferent a l'anterior, d'inmutable res de res.

Aparentment això no és cap problema, hom diria que tot el contrari ja que assoleixes un coneixement emocional que va més enllà de l'amor al que estem habituats, en especial en aquesta societat en que el terme implica possessió i por. Però per tots és sabut que vivim en un món de mil colors i mil sabors, les coses no poden, ni han de, ser tan senzilles. Estimar quan ets conscient que, ara sí, moriries i mataries per algú, tinta la realitat d'un vermell que treu l'alè. La intensitat ho envaeix tot i et sorprens a tu mateixa cridant vora els cotxes que superen els 120 quilòmetres per hora enmig de l'AP7, direcció Girona, a les cinc de la matinada. Comprens que l'amor és tan sols això, amor.

I si abans erets capaç de dir als teus companys de classe que te'ls estimaves, inclosos els teus professors (encara recordo la cara del Pau quan, perduts per Terol o a meitat d'un trec, i davant d'un pendent del 45%, li ho vaig dir), d'abraçar a un noi a qui veus per segon cop xafant-lo contra la teva panxota de 7 mesos, d'enamorar-te d'una companya de feina i/o de connectar amb algú en una tarde i descubrir que aquest fil, bilateral, segueix existint anys desprès, un cop superada aquesta pantalla t'espera una de plataformes "asquerosamente dulce" en la que no pots evitar verbalitzar constantment el que sents, en especial si ets conscient de la volatilitat de tot plegat i de la vida en particular i, què cony, de repartir allò que pot enquistar-se al pit. Això si, no dubteu en que en un entorn marcadament patriarcal i quadriculat com el que ens envolta la reflexió frívola de gran part de l'exterior és simple i d'una originalitat desbordant: You are a whore.

Com (de)mostrar que l'amor no entén de cotilles ni de manilles (fora del dormitori)? I per a què? Al cap i a la fi som un cúmul d'interpretacions subjectives del que ens envolta. Però tu opina que alguna cosa queda.

Hi ha qui viu en una implosió constant, un degoteig astut que ofega l'ànima. Hi ha qui viu en una explosió salvatge, vessant esquinçalls de pell a les voreres. Tot és creure o no en la regeneració i estar disposat a exposar-se.

De totes formes no m'heu de fer cas, què sé jo de l'amor? El mateix que vosaltres, potser menys. Però si se'm permet una petita reflexió: ofereix-lo si et neix, pidola'l si el necessites, regala'l si te'n sobra, agafa'l si et conviden, guarda'l si fa mal, desfes-te'n si ha mort, i viu-lo. Sempre.