Els Dolents (Shakespeare's villains)

L'Ateneu de Cerdanyola no deixa de sorprendre'm. Farà unes setmanes vaig agafar del Padró Solanet el programa de teatre de gener a juny i en obrir-lo gairebé ploro de l'emoció en veure que venia el gran Manel Barceló a representar Els Dolents.

Whatsapp converse:

- T'agrada Shakespeare?
- Depén de la salsa amb que l'acompanyis... 

Ja tenia company per a gaudir d'un divendres teiatreru.

Desprès de fer un mos a la cafeteria de l'Ateneu (i més que n'haguèssim fet si la cambrera s'haguès deixat) vem cercar els nostres seients sense saber què ens oferiria aquell fosc escenari a la sala mig buida, cosa que encara ara no entenc amb un preu de dotze euros l'entrada i un actor com en Manel Barceló passejant-s'hi.

Desde el moment en que apareix en escena amb la única il·luminació de les flames que brollen de les mans i que xiuxiuegen davant les faccions de Iago t'atrapa sense permetre't que parpallegis, entre el riure i l'admiració, l'èxtasi i l'horror. És una hora i quaranta minuts d'una intensitat que et devora. Vols ser Gertrudis i acceptar el verí rancorós de Hamlet, rebre el manament de trobar els pensaments per a Oberon, presenciar el tracte entre Shylock i Antonio.

El text és brillant. La interpretació és magnífica. En Berkoff, ajudat pel Barceló, et submergeix en les vísceres d'en Shakespeare i la passió per a que els seus malvats fossin compresos i, en certa manera, disculpats (tan sols en part). Quina forma magistral de mostrar que l'amor ha estat i segueix sent el motor de la humanitat, la tinença i la mancança del mateix ha generat guerres, ha fet vessar sang i, tanmateix, ha creat bellesa i ha elevat l'esperit per damunt de la immundícia.

I un cop et descobreixes davant d'un públic brut de finals del segle XVI fent un accent irlandès per a un personatge que ha rajat hores abans de la ploma d'en William i vibrant amb el pentàmetre iàmbic tot despareix i els vilans s'acomiaden rera un foc centellejant.

Però llavors, quan les mans i els braços et fan mal de tant aplaudir, en Manel et diu que no cal que marxis, que a la sala d'exposicions del costat tindrà lloc un col·loqui. 

La una de la matinada s'apropava de tornada a casa mentre encara ressonaven al meu pit les seves paraules:

"La paraula es troba lligada al cos. Quan diem t'estimo fa un recorregut que passa per la zona afectiva i fa que tremoli tot plegat, i com més sentiment hi posem en dir-ho més tremola."

Si teniu l'oportunitat de gaudir, absorbir aquest espectacle... feu-ho!!

Salut i a reveure.