Polièdrica

"Sis dones damunt l'escenari s'esperen inmòbils a que la foscor sotmeti l'espectador. Tan sols vestides amb roba interior copsen la curiositat en un núvol d'incertesa. Un murmuri sacseja l'enteniment. Un batec vidriós tremola. L'obra comença."

Polièdrica és un espectacle d'una composició elaborada, dinàmica i molt ben cuidada. Enèrgica sense ser brusca. La dansa, la veu i música en directe, el text apassionat i intencionat, el moviment dels elements aparentment decoratius i la delirant interpretació de les actrius ens endinsa en la feminitat ben entesa.

Fàcilment interpretable com a una crítica al patriarcat i a la societat actual, desde una estètica que recorda a La casa de Bernarda Alba, la Isabel, la Violeta, la Candela, l'Amanda i l'Emmanuelle mostren l'essència de la dona. Un recorregut emocionant (i emocional) per l'amor, la por, el dolor, la mort, la bojeria, els somnis, l'amistat, la passió, l'art i tot desde la perspectiva d'elles, nosaltres.
És impossible no trobar-se reflectida en cada una de les dones que allí s'obren en canal i deixen les vísceres a la vista de l'espectador.

Una visió de la complexitat de l'esperit femení, dels obstacles imposats i de la relació amb el món que l'envolta sense ser moralista ni dogmàtica. Recomanable a tot home que vulgui conèixer el laberint que és la ment de la dona i a tota dona que vulgui fer un exercici, transparent, d'autoreflexió.

A mi m'ha remogut, m'ha fet plorar i m'ha fet riure, m'ha deixat sense alè, m'ha transportat, m'ha fet dansar de la pau a la violència, de l'amor a l'odi. I es que la dona quan estima s'entrega tota ella, es desprèn de la pell i de l'ànima, es buida oblidant-se de sí mateixa. Tanmateix, potser degut a això, quan odia pot ser l'èsser més cruel sota el cel.

Salut i a reveure.