Cuentos cruentos

Resulta una alegoria magnífica anar a gaudir del teatre un dimarts al vespre en un espai abans recorregut per carros metàl·lics i vorejats per prestatges amb fruites, conserves i productes de neteja i es que el Versus Teatre, al carrer Castillejos 179, es converteix en un far cultural enmig d'aquest oceà que és la situació que pateixen les arts escèniques en l'actualitat. Un supermercat reconvertit en sala d'espectacles. Fabulós.

Però una carta de presentació tan bona com aquesta no assegura necessàriament unes instal·lacions i una programació de qualitat.

Vaig anar-hi a cegues, sense saber on ni què anava a veure, probablement la forma més pura de gaudir el teatre (i qualsevol activitat), així que la sorpresa va ser molt agradable quan vaig descobrir un espai sense escenari, tan sols una sala envoltada de cadires una de les quals ocuparia el meu cul; el destí i la voluntat del meu acompanyant van decidir que fos al davant de tot i just enmig. Fantàstic.

Quatre dones vestides de negre, amb mitges ratllades i maquillatge sinistre afinen els seus instruments al recó dret: dos violins, una viola i un violoncel. El silenci va prenent possessió de l'estada lentament mentre l'auditori va buscant el seu seient, tot i això el so que desprenen les cordes impedeixen que ho envaeixi tot. Els llums s'apaguen suaument al temps que tres veus, dues masculines i una femenina, fan una cantinella sincopada. L'obra comença.

Una desena de relats es succeeixen conduint l'espectador per entre les emocions més primàries; del riure al fàstic, de la ira a la vergonya, de la repulsa al riure altre cop, i tot amb una ferma intenció: la de moralitzar. El principi naïf genera un ambient tranquil i distès que ràpidament acaba fet miques en veure la cara de l'horror. La proximitat física del públic amb l'artista afavoreix la conexió amb allò que canten, que expliquen.

Si les veus dels tres actors (Mariona Ginès, Albert Bolea i Joan Rigat) són precioses la interpretació no queda enrera, sense oblidar l'acompanyament meravellós que suposa el quartet de corda i les seves peces musicals (Rebecca Macauley, Kirsten Tinkler, Naomi Wedman, Sandrine Robilliard). Una posada en escena minimalista que no distreu l'atenció d'allò que realment ho requereix, un text (Dino Lanti) originial i captivador, una direcció que es dedueix neta i acurada i una relació entre tots els qui apareixen en escena que es tradueix en moments molt i molt divertits.

En resum, si teniu l'oportunitat de veure-la us la recomano.

Salut i a reveure.