En la salut, en l'enfermetat i en la incoherència

Els dies passen engreixant la setmana fins a rebentar-la del tot al arribar el cap de setmana. I ens sembla que tot és insípid, sense una flaire especial ja que la jornada laboral envaeix gran part del temps que disposem per a nosaltres i per als altres, però en realitat no és així. Probablement cada dia ens vingui oferit un moment, quelcom, un tret diferencial que l'allunya de l'anterior.

Avuí he parlat per telèfon amb una coneguda de la que feia temps que no sabia res. Entre riures i conyes s'ha filtrat la pregunta obligada en tota conversa tot bé? cap novetat? i sense gaire parafernalia m'ha dit si, m'he divorciat. Tot just feia un parell d'anys que s'havia casat. La seva reflexió m'ha sorprès:

Mira que jo sempre he criticat aquestes parelles que, desprès d'anys d'estar plegats, decideixen casar-se i es divorcien al cap de quatre dies, però no tenia més opcions. Tal i com ens vam casar va començar a pressionar-me per a que deixès la feina, em qüestionava l'amabilitat amb que tracto els clients dient que m'excedeixo i volia que no tinguès tanta vida social amb les meves amistats. I al final, desprès d'intentar parlar, raonar, explicar, no he vist cap altre sortida.

Em resulta tan estrany tot plegat... Les etiquetes, certament, ens condicionen, no hi ha discussió al respecte. Però en aquest cas em pregunto si ell va estar retenint-se els anys de festeig, al signar un paper va aparèixer el varó possessiu?, quelcom que et lliga més et fa sentir més por? o en tot cas més dret a sotmetre a l'altri?

Ens envolta una realitat tan saturada d'informació que la única sortida possible sembla ser la d'envasar-ho tot al buit col·locant un rètol resumint el que allí hi ha per a així no perdre cap de les meravelles que se'ns podrien escapar si dediquem massa temps a treure les nostres pròpies conclusions. I es que de temps no en disposem gaire, diuen. Però sabem que aquesta no és una sol·lució, ens sotmet més i més al frenesí i ho estandaritza tot. A mi, personalment, m'esgota tanta uniformitat. I ens deixem esclavitzar, ens clavem a la carn les manilles sense gaire pietat pensant que és el millor.

Permeteu-me un petit exercici, a veure què tal surt. Voldria analitzar els tipus de relació que existeixen (sempre envers el sexe, ja que algú va dir que és el que diferencia l'amistat de la resta):

- Sexe esporàdic: No tinc gaire en comú amb tu i vull compartir llit i gemec.

- Amics amb dret a frec: M'agrada la teva conversa, fer coses amb tu, i compartir llit i gemec.

- Parella: M'agrades tu, les teves circunstàncies són similars a les meves, veig llum al final del túnel, ah! i vull compartir llit i gemec

- Matrimoni: Quina quotidianitat la nostre, els volvos són molt segurs i aburrits, aquesta nit vull acabar-me el llibre, ja si de cas demà compartim llit i gemec.

No tan sols són definicions absurdes, tambè són falses. Però voldria incidir en un detall, i és que, en realitat, hi ha tantes versions com unions de persones. Sóc conscient de l'equilibri que proporciona saber quin terreny trepitjes, jo mateixa sóc esclava dels meus punts cecs, però el contracte estàndard ha de servir de guia, no pas per clonar-lo i que ens amotllem a ell. Ha de ser al contrari!

De la mateixa manera que no podriem decidir-nos per un sol estil musical, per un tipus de menjar, per un gènere literari, perque som complexos, no hem d'exigir-nos a nosaltres mateixos tancar-nos dins un esquema dibuixat per algú altre.

En Punset ho anomena estrès per abandonament, és una realitat feridora i amb tendències megalòmenes. Tan humà tot plegat... qui no patiria davant la possibilitat de sentir la buidor de la llunyania de la pell que ens comprèn en el silenci? Però... tot s'hi val?