I què sé jo de l'amor?

Sóc una persona donada a estimar, de forma força gratuíta i sense gaire límits, desde ben petita. De fet corren històries pel record de familiars i coneguts al respecte, però no cal fer llenya de l'arbre caigut. Sigui com sigui crec que vaig entendre, de l'única forma que es pot entendre quelcom: absorbint-ho i interioritzant-ho fins a que ja és impossible distingir si allò és pell o tatuatge, el que realment era estimar a algú quan vaig començar a viure la maternitat. Dic començar perque no us enganyeu, cada dia que passa es viu de manera diferent a l'anterior, d'inmutable res de res.

Aparentment això no és cap problema, hom diria que tot el contrari ja que assoleixes un coneixement emocional que va més enllà de l'amor al que estem habituats, en especial en aquesta societat en que el terme implica possessió i por. Però per tots és sabut que vivim en un món de mil colors i mil sabors, les coses no poden, ni han de, ser tan senzilles. Estimar quan ets conscient que, ara sí, moriries i mataries per algú, tinta la realitat d'un vermell que treu l'alè. La intensitat ho envaeix tot i et sorprens a tu mateixa cridant vora els cotxes que superen els 120 quilòmetres per hora enmig de l'AP7, direcció Girona, a les cinc de la matinada. Comprens que l'amor és tan sols això, amor.

I si abans erets capaç de dir als teus companys de classe que te'ls estimaves, inclosos els teus professors (encara recordo la cara del Pau quan, perduts per Terol o a meitat d'un trec, i davant d'un pendent del 45%, li ho vaig dir), d'abraçar a un noi a qui veus per segon cop xafant-lo contra la teva panxota de 7 mesos, d'enamorar-te d'una companya de feina i/o de connectar amb algú en una tarde i descubrir que aquest fil, bilateral, segueix existint anys desprès, un cop superada aquesta pantalla t'espera una de plataformes "asquerosamente dulce" en la que no pots evitar verbalitzar constantment el que sents, en especial si ets conscient de la volatilitat de tot plegat i de la vida en particular i, què cony, de repartir allò que pot enquistar-se al pit. Això si, no dubteu en que en un entorn marcadament patriarcal i quadriculat com el que ens envolta la reflexió frívola de gran part de l'exterior és simple i d'una originalitat desbordant: You are a whore.

Com (de)mostrar que l'amor no entén de cotilles ni de manilles (fora del dormitori)? I per a què? Al cap i a la fi som un cúmul d'interpretacions subjectives del que ens envolta. Però tu opina que alguna cosa queda.

Hi ha qui viu en una implosió constant, un degoteig astut que ofega l'ànima. Hi ha qui viu en una explosió salvatge, vessant esquinçalls de pell a les voreres. Tot és creure o no en la regeneració i estar disposat a exposar-se.

De totes formes no m'heu de fer cas, què sé jo de l'amor? El mateix que vosaltres, potser menys. Però si se'm permet una petita reflexió: ofereix-lo si et neix, pidola'l si el necessites, regala'l si te'n sobra, agafa'l si et conviden, guarda'l si fa mal, desfes-te'n si ha mort, i viu-lo. Sempre.

De cap a l'anti-karaoke

Arriba un dijous al vespre i no saps què fotre. A l'endemà curres, però les aromes del divendres a la nit, probablement amb notes de gin i/o de cervesa, et fan salivejar visualitzant tot l'estrès que pixaràs al lavabo cutre d'un bar qualsevol de la ciutat, no pots dormir.
Agafa el mòbil, si no el tens ja a la mà que m'estranyaria, i truca a la comparsa més cachonda, boja i que en ocasions t'ha fet dir coses del tipus "no el/la conec de res" i aneu al Apolo a fer el gamberro.
Si et refies de les fotos que hi tenen penjades a la web o al facebook pensaràs que és una anada d'olla d'aquelles que desitges que acabi en orgía (si, tu tambè ho has pensat alguna vegada) i veure a la gran Rachel Arieff "dándolo todo" no et fa percebre cap altre opció. Doncs el cert és que un cop hi entres... d'acord, no és el mateix, lluny d'assemblar-se als minuts anteriors a que les portis del Corte Inglés s'obrin el primer dia de rebaixes, o en el seu defecte segons abans d'obrir-se les portes d'un concert del Justin Bieber (believeeeeeeeeeeers dels collons, escolteu Led Zeppelin!), el decorat que et trobes és el de 4 o 5 dotzenes de persones, la meitat guiris amb certa graduació etílica, un o dos individus cridant damunt de l'escenari, bona música, ho he de reconèixer, i una barra amb cambrers secos como la mojama. Però passada una estona i amb la mentalitat i l'esperit obert gaudeixes dels shurikens de pa bimbo, del bateig del meu amic Jack (why not?) i, especialment, del Oscarzombie interpretant el Toxicity de System of a Down que et fa cridar fins a perdre el coneixement, saltar oblidant que portes botins amb talons i sentir un plaer que difícilment es pot descriure. I qui diu ell diu molts altres que es tornen bèsties a un metre d'alçada. Així que te'n vas al racó i escrius nerviosa, decidida i marejada Queer de Garbage o Woman de Wolfmother. T'apropes als tècnics de so, I supose, i te'ls mires amb ulls de vedella, i ells, despiadats i amb ulls d'inquisidors, et fan un senyal amb el cap anuncian-te el que no vols saber: la llista s'ha tancat.

NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Perque resulta que tanquen a la una. A la una!!!! WTF!!! Vull un A.K. fins a les 06:00 del matí!! És clar que tenint en compte com surten alguns persons a la una millor no allargar-ho gaire més.

Però això no quedarà així. Arribarà un altre dijous, el divendres m'haurè d'aixecar a les cinc del matí per anar a currar, però em tornaré a posar els leggins quesemblendecuirperònohosóncosaqueal'estiuagrairèperòaraal'hivernésunaputada, els botins, em maquillaré i aniré disposada a revolcar-me per aquell escenari fent la versió més meva, sense treure'm a la Shirley Manson del cap, de queer que pugui, si alguna vegada m'aprenc la lletra del tot.

De manera que us espera una crónica del que esdevindrà. I recordeu, s'ha d'alimentar l'ànima de tant en tant.

Una abraçada i a reveure!

This is... RED DOMINO!

Si pensaveu que aquest blog aniria tan sols de coses per fer amb nens aneu errats, jajajajaja. Com tot en aquesta vida la maternitat ocupa un espai important del temps, però hi ha vida més enllà. Avuí us parlaré d'un projecte musical força interessant i que, amb sort i dedicació, en sentireu a parlar per altres canals.

Aquesta formació, amb un estil obert, combina temes clàssics del rock com ara Hey Joe del grandíssim Jimi Hendrix i White Room de Cream amb una versió del Fly me to the moon del Sinatra, d'altres de Love of lesbian i temes propis de la banda. Els Red Domino son el Roger, guitarra i veu, el David, baix i veu, la Laia, teclat i veu, i l'Hèctor, bateria.

Ahir vaig anar a veure'ls en concert. Degut a que era dijous no hi havia molta gent però això va donar lloc a que l'ambient fos recollit, familiar i distès. Quan un grup s'ho passa de conya damunt de l'escenari el públic ho agraïm, més que res perque es contagia, i ahir al vespre va ser un d'aquests moments. El so cada cop és més net, més valent (ahir el White room va ser brutal) i veure als components riure i fent conyes és, sincerament, envejable. Però d'enveja d'aquesta de voler estar tu tambè allà damunt, jajaja.

El 16 de febrer toquen a Cerdanyola, al Heaven & Hell, jo de vosaltres no me'ls perdria ;). No és fàcil trobar bona música amb entrada gratuíta.

Una abraçada i a reveure!

FB: https://www.facebook.com/pages/Red-Domino/289677714414673?ref=ts&fref=ts

Mas Giralt i respirar aire

Fa uns quants anys vaig tenir l'oportunitat de convertir-me en guia eqüestre passant nou mesos en companyia de persones meravelloses i d'uns cavalls més que fantàstics a l'ECAE (ara desmantellada i vès a saber on ha anat a parar). Per motius diversos vaig deixar aquest món de manera professional i, un cop vaig tenir al meu fill, encara m'hi vaig allunyar més, la manca de temps és el que té.
Doncs bé, farà cosa d'unes setmanes vaig demanar a una amiga i companya d'alegries tataneres que em recomanés una hípica o un mas on poder fer una bona ruta a cavall per la muntanya i, a més, sota la premisa de saber que la filosofia del centre sigui similar a la meva/nostre, és a dir, cavalls ben treballats, ben alimentats, tractats a l'estil doma natural, etc. I l'Aleida, que és com es diu aquesta noia, em va dir: tinc una amiga, la Cristina, que ha muntat el seu propi espai i segur que t'encantaria, és diu Mas Giralt.
La idea principal era anar-hi amb el meu company però al final hi vaig anar sola, cosa que ja em va anar bé perque vaig fer un retrobament intens (dues hores de passeig amb estones de trot, aixecat i assegut) i la Irina i jo, la guia, ens vem passar l'estona xerrant i teoritzant sobre el món i la societat. Tot plegat molt instructiu.

L'entorn és encantador. A la vora d'Olivella però dins el terme municipal de Sant Pere de Ribes, s'hi ha d'anar en cotxe, es troba aquest mas al que, si hi vas, un quartet de gossos et rebràn entre lladrucs i babes. Allí coneixeràs la Cristina, la mestressa, i la Irina, la guia, dues dones molt simpàtiques i alegres. Els cavalls, que viuen en semi llibertat i a estones al box, tenen un aspecte envejós malgrat que molts d'ells provenen de les portes de l'infern, o el que és el mateix, de l'escorxador. L'hort i la petita granja ja et farà saber que estàs en un lloc molt especial on la prioritat no és enriquir-se de la suor dels animals. Els més petits gaudiràn com mai en veure la Xasca, la porqueta vietnamita, les cabretes i ovelles, les gallines, els ànecs, la iguana (si, tambè), el ruc i el poni.

Així que ja ho sabeu, si teniu un cap de setmana lliure i ganes de gaudir aquesta realitat, animeu-vos a anar-hi!!

Una abraçada i a reveure!

FB: https://www.facebook.com/masden.giraltactiu

Compartint "instants"

Farà cosa d'uns mesos van venir a Cerdanyola del Vallès una companyia, de fet és una col.laboració de dues, a presentar el seu espectacle "Per un instant". Així que el meu fill i jo ens vem preparar el matí de dissabte per gaudir d'una mica de teatre, tot i que tampoc tenia molt clar què anavem a veure exactament. Us he de confessar la meva sorpresa, primer de tot, en veure el decorat de l'escenari. Traspuava tendresa i màgia. Un seguit de retalls de roba, un baix, una elèctrica, una acústica i un caixó (crec que es diu així) que anunciaven quelcom més interessant que l'esperat, tot plegat molt evocador. Però el que va venir desprès va fer les delicies de tot el públic allí present.

La tresca i la verdesca  juntament amb la Xirriquiteula ofereixen un món de sensacions, música que agrada a petits i a grans i un bitllet a un univers que no ha d'envejar res al d'en Lewis Carroll.

Si teniu la oportunitat us recomano que hi aneu i que gaudiu del que aquests artistes ofereixen (encara estàn de gira) i us convertiu en equilibrista, en puça i, fins i tot, en tren de fusta i mirall.

Una abraçada i a reveure!

FB:
https://www.facebook.com/Latrescailaverdesca
https://www.facebook.com/xirriquiteula?fref=ts

Presentació

Hola a tothom i sigueu benvinguts/des al meu blog. El meu nom és Iris i aquest espai no té cap altre pretensió que la de compartir amb vosaltres anècdotes, experències, sensacions i emocions que he gaudit en el passat o, especialment, en aquest instant.

Dit això tan sols desitjar-vos que aquesta modesta "guia" us faci somriure en algún moment.

A reveure!