El secret de l'eternitat...

... es troba en la mutabilitat.



Metamorfosi, evolució, transformació, canvi.
Mots que produeixen, com a poc, un calfred que capgira el nostre nord glaçant l'alè alhora que una onada d'excitació envaeix la pell. Malgrat trobar-nos enquistats en una societat, o un instant generacional de llarga durada, que anteposa la fita al procès, que desdibuixa l'esforç, que potencia l'individualisme patològic i que reprimeix qualsevol temptativa de desmarca-se de les pautes establertes l'instint crida i esgarrapa fins a fer-nos escoltar el que realment precisem. Rendim compliment al criteri aliè sense ser conscients de que no tan sols vestim els shorts de temporada, tambè raonem els veredictes de moda.

"Res és per sempre" és una asseveració recurrent que ha acabat formant part de l'ideari comú amb un senzill exercici basat en la repetició i que poca gent es qüestiona. Certament l'infinit és un concepte complex que fora de l'àmbit de les ciències té poca utilitat (excepte en la seva vessant més abstracte) però si observem el nostre entorn, si més que analitzar-lo l'integrem, és fàcil adonar-se de l'existència de l'eternitat.

És cert envers la nostre finitud. 

I és a partir d'aquest instant que podem treballar la immortalitat de la realitat. Les possibilitats de supervivència d'una espècie són directament proporcionals a la seva capacitat d'adaptació, axioma fàcilment extrapolable a molts aspectes de la nostre vida, així que anirem directament cap a les relacions.

L'Enciclopècia Catalana, edició del juliol del 2002, defineix la relació com a lligam de coneixença, tracte, interès mutu, etc, entre dues o més persones o grups socials o entre una o més persones i un o diversos grups socials. Aquest lligam és diferent segons amb qui ens relacionem, les expectatives, l'entorn, els sentiments i les circumstàncies que ens envolten. Sigui quin sigui l'inici la seva perdurabilitat resideix en la disposició a crèixer. L'èsser humà no gestiona correctament l'estancament, al menys aquesta és la meva percepció personal i forana, de manera que en aquest punt convergeixen l'aprenentatge i la natura. El primer ens recorda tots els contractes socials que hem acceptat, les dinàmiques col·lectives i les conductes grupals. La segona ens escup la veritat fent-nos saber que d'ella no podem escapar.
Garantir la longevitat d'un vincle suposa generar noves sensacions, crear records, compartir temps i espai, però el més important és voler viure, usar aquesta (re)unió i no pas conservar-la en un armari. Tot sovint el nostre context és una ampolla de vi esperant en la foscor d'un celler el moment en que ja no pugui revalorar-se més.

Malgrat tot cal comprendre que el fragment que es troba sota el nostre control és molt petit, ínfim, i la nostre voluntat mai serà suficient, per si mateixa, d'assegurar la preservació de dita associació. 
Sempre ens quedarà la comunicació.

Salut i a reveure.